Els habitants de Calafell, com els del tot el Mediterrani i, cabria dir, com els de la major part de la península ibèrica, van veure arribar als romans, els àrabs, els senyors feudals (tant nobles com eclesiàstics), les guerres amb l'anglès, amb el francès, entre els propis monarques, la guerra civil i, per fi, els turistes. Tots van ser deixant la seva empremta.

En l'Edat Mitjana, Calafell va sorgir, com altres pobles del Baix Penedès, al voltant d'un castell que servia de protecció i que va ser construït, o reforçat, per la família Palou, llavors senyors de Calafell. Sempre va ser conegut, igual que l'església situada en l'interior del seu recinte, com de la Santa Creu. Se sap que en el segle XI ho va adquirir el comte Ramón Berenguer I. En el XIV estava en poder de la família Castellbisbal primer i de Galzeran Dezlor i de Palou després. En el XVII el senyor era Frederic Desbosch i de Sant Vicenç. Va ser també hospital de pobres. Les tropes de Felipe IV van destruir una parteixi d'ell, juntament amb el nucli urbà de Calafell, en la Guerra dels Segadors. Els soterraments es van fer fins a mitjans del segle XX dintre del recinte del castell i de la pròpia església.

El conjunt va estar abandonat fins als anys 80. En l'actualitat el castell i l'església estan restaurats i, igual que en la Ciutadella, amb l'ajuda dels moderns guies-turístics en forma de cinta gravada, és possible la visita al recinte, a l'església romànica que conserva part de les seves pintures, a l'aljub i, sobretot, veure des del més alt el bosc, la plana conreada i la platja urbanitzada, mentre es comprenen les característiques de la seva petita història. S'ocupa de la seva conservació el Patronat Fundació del Castell de Calafell, que gestiona així mateix tot el patrimoni històric de la localitat, la Torre de Viola, per exemple, medieval, rectangular, que conserva alguns murs de protecció.

En l'actualitat, el municipi de Calafell es troba delimitat en tres zones molt bé diferenciades. En la part de dalt (el poble pròpiament aquest) el nucli d'habitatges es arracima, en carrers estrets i pinas, en descens des del castell i la vella església. En la part de baix, la qual antany va ser marinera, està convertida en zona turística per excel·lència. La tercera és Segur. I encara caldria esmentar les masies, unes integrades en els caserius i unes altres no. La Masia de la *Sínia, del segle XIX, manté encara les instal·lacions de destil·leria per a la producció de aguardiente. La Masia de la Graiera apareix documentada des de l'alta Edat Mitjana. I el Mas de’l Espasa. Cal esmentar Montpaó, despoblat des dels anys cinquanta, que duu el cognom d'una família noble de’l Alt Camp. Alguns historiadors aventuren que podria tractar-se del primitiu enclavament de Calafell. Roman el seu nom en un torrent.

Durant anys la costa de Calafell, com tota l'Orada, va estar dedicada a la pesca. Les botigues (de les quals parlarem) van ser emprades com magatzem, després que els pescadors que vivien en elles poguessin fer-se amb habitatges més còmodes. Daten de la primera meitat del XVIII, i la primera referència apareix en el Llibre de comptes del lloch de Calafell (1720-1732). Estaven distribuïdes en dos trajos o trams simètrics: el Va portar de Llevant i el Va portar de la Espineta, en aquest últim encara poden veure's dos. En totes les cases marineres havia, enterrada, la pedra del llamp, per a evitar maleficis. Té forma de destral neolítica (tal vegada alguna sigui un as d'aquesta època) però sense lluentar.

Ningú millor que el poeta i editor Carlos Barral para expressar, i de manera literària, com eren aquestes platges. Les dues úniques botigues que encara romanen en peus van ser adquirides per la seva família, estan juntes, i en una d'elles, adquirida per l'Ajuntament al seu vídua Ivonne Hortet, es conserven les seves coses més preuades. “Calafell era el mite de la infància feliç (...) el paisatge i la història d'on procedien tots els meus secrets i les receptes particulars de la meva manera personal d'existir (...) Calafell es convertia en el lloc litúrgic del culte al pare desaparegut (...) En el sacro record, el pare figurava com el geni de Calafell i de tota aquella costa encara no descoberta per les capes representatives de la burgesia barcelonina (...) La meva família es va instal·lar a Calafell en 1928, any que jo vaig néixer, durant un parell d'estius, provisionalment, en una casa de lloguer, la de la Borregueta, gairebé en la desembocadura en el mar de la carretera, i després en una casa que van comprar, en la mateixa sorra, enfront del mar. La casa que jo pas encara el meu temps lliure”.

Deixem que sigui ell, mariner impenitente, qui descrigui les casitas de la riba del mar. “Les botigues dels mariners calafellenses eren gairebé totes iguals. La mayoria eren casitas de dues plantes, amb les habitacions en el pis de dalt i la cuina i el magatzem en la planta baixa. Estaven obertes a la sorra per davant i a les vinyes per darrere mitjançant una petita galeria. Generalment tenien un arbre on es lligava la cabra que proveïa llet, unes conejeras i un safareig de pedra que servia tant per a netejar com per a tenyir xarxes i caps.  En la planta baixa solia haver dues cuines, una prop de la porta de sortida i a peu d'escala que constituïa el menjador d'hivern. L'altra, prop de la porta de la galeria, era on es cuinava a l'estiu. En aquesta planta sense envans la major part de l'espai l'ocupava el (tablado), plataforma damunt de la qual es guardaven les veles i les xarxes i palangres nous. Damunt i sota el (tablado) vivien els gats, que asseguraven l'absoluta protecció de les lones i el fil de cotó de les possibles rates. Les tribus de gats vivien en règim de simbiosi amb la tribu marinera. S'alimentaven quotidianament dels desfets de peix que no es venia. Era freqüent veure a l'arribada dels vacaires processons de gats sortint de les cases cap a les barques, a la recerca de desfets (…)”. Paradís perdut!