“El Vendrell, voltat de vinyes que el pagès amb el seu art exquisit treballa, carregades a l’estiu del fruit saborós d’on regala a doll fet el vi ardentíssim per a encendre la sang de les venes.. El Vendrell, amb les seves arbequines de verdors cendrejants i eternes, ací i allà aixecant-se en parades  com a pastors de ramats guardant els seus ceps que al seu entorn pasturen; am els seus garroferars de verd maragda…”. (Angel Guimerá).

Des que Ángel Guimerá descrivís d'aquesta forma ideal al Vendrell han passat molts anys i la comunitat ha augmentat tant, que ara suma més de vint-i-set mil habitants, donant-se el cas que en deu anys (de 1991 a 2001) va créixer el cent per cent. Això no vol dir que aquest enclavament hagi perdut un poc del seu caràcter. El Vendrell és la capçalera de comarca del Baix Penedès i concentra el quaranta per cent de la població. Aquí, el visitant pot trobar de tot: indústria, art, cultura, tradició, diversió, música sobretot, oci i platges. A més dels nuclis urbans del Vendrell i Sant Vicenç de Calders (que tractarem a part), compte amb diverses urbanitzacions i les platges de Coma-ruga/, Sant Salvador i El Francás. Va Ser creada capital del partit judicial en 1835.

La millor manera de visitar El Vendrell és deixant el vehicle als afores i buscant la torre de l'església amb la mirada, per a dirigir-se cap a ella. En un perímetre d'uns dos-cents metres es concentra tot el que té d'interès (que és molt), llevat de la franja costanera. Callejear i observar. Cases de indians, petites plazoletes, la Rambla, el mercat… Anem a pams.

A l'estar en la ruta de la calçada romana que unia Roma amb Gades, al Vendrell i els seus voltants apareixen nombroses restes romans. És en l'Edat Mitjana quan aquesta terra de frontera, concretament el castell de Calders (del que no queda cap resta) és lliurada al monestir de Sant Cugat i aquests van mantenir plets amb la noblesa menor. Distints senyors ho van anar d'aquest castell, els cognoms del qual apareixen en les cròniques: San Martí, Bonet Bernat… fins que en 1181 el monestir es fa amb el lloc i Jaume I confirma el senyoriu.

Una mica més lluny que aquest perímetre ideal dels dos-cents metres, que dèiem més amunt, es troben les torres, unes medievals i altres més modernes. La Torre del Cintoi, rodona, de la qual es conserven restes es pot datar en els segles XI o XII. Segons Ramón i Vidales, aquesta torre tenia una pairona en Sant Salvador, que va ser destruïda a mitjan XIX. Se situa en una petita elevació entre la carretera A-7 (antiga N-340) i la calli Cintoi, en el cim d'un marge. Ambdues torres, la de la platja i el Cintoi, eren necessàries per a vigilar als corsaris, encara que després els senyors els donessin altres usos. Una altra és la Torre del Mas Francàs, en la costa, de defensa i estructura quadrada. Encara hi ha dues més, rodones, la del Botafoc, del segle XIX i la del Puig, de la mateixa època, quan, a causa de les Guerres Carlistes, es va decidir fortificar la vila. El Pont de França i la casa pairal El Tancat, residència del pianista vendrellense Benvingut Sòcies (1877-1952), són, també, dignes d'una visita.
L'Església del Santíssim Salvador, la torre del qual anem buscant, és barroca, del segle XVIII (es va començar en 1732) i magnífica, tant la seva sòlida portada que mostra robustes columnes, com l'interior, on pot admirar-se l'altar major, obra de l'arquitecte tarragoní, deixeble de Gaudí, Josep *ì#a/ Jujol, qui tant va treballar per tota Tarragona. Va restaurar Jujol altres parteixes de l'Església després de la contesa civil espanyola. Per un lateral de l'altar s'accedeix a una capella on poden admirar-se exvotos, entre ells el Bergantí Salvador, donado per Gertrudis Mengis, procedent de l'ermita de Sant Salvador.

Tots coincideixen que la peça més volguda de l'església és l'òrgan, que data de l'any 1777. Potser sigui perquè ho va tocar Pau Casals i abans el seu pare, que havia estat precisament el organista. Ho va construir Lluis Xarrier, i el cost va anar de 2.669 lliures i 16 sous, es va pagar del vaig veure dels brises, impost creat per a aixecar l'església; van col·laborar també els fons de l'aigua i una petita part van aportar les cofradies de Sant Gregori i la de les dones, a més d'una col·lecta que es va fer per la vila. Rep molts visitants a l'any i precisa d'una restauració que arribaria a els 300.000 euros. És tal l'afecte que tenen per ell (alguna cosa que no resulta rar en una societat tan amant de la música) que existeix una associació de Amics de’l Orgue, que presideix Salvador Guasch. Tot això ens ho conta Jaume Ramon i Vidales en la seva història sobre El Vendrell. I també que des del campanar de l'església van defensar la vila de l'assetjament dels carlistes en 1874. Nosaltres, una de les tardes que visitem l'església, vam poder emocionar-nos a l'escoltar l'òrgan, era la tarda del 7 de novembre, tal vegada estaven fent proves per a la seva restauració.

Prop de l'església es troba la Fundació Apel.els Fenosa en l'estudi i residència d'estiu de l'escultor fins a la seva mort en 1988. És un edifici del segle XVI, restaurat, conegut com Casa i Portal del Pardo (va formar part de les muralles de la vila, concretament d'una de les portes) amb un bell jardí. Conté una important col·lecció d'escultures originals en terracota i guix, i bronzes en el jardí.  “La vocació primera de la fundació és protegir, documentar i promoure l'obra de l'artista. Conserva, doncs, les escultures originals de Fenosa, així com un fons documental, destinat a un públic nacional i internacional, i organitza exposicions temporals i diverses manifestacions culturals entorn de Fenosa i artistes contemporanis”. Diu el fullet explicatiu que lliura una jove de parla sureña (no sabem si encara seguirà, però al setembre de 2005 allí estava), simpàtica i amable, que convida a més a visitar altres centres i llocs de la vila.
De la fundació no es pot visitar la segona planta on viu la seva vídua. En la data que diem veure una exposició temporal de Fenosa-Alberto Giacometti. El jardí, mediterrani, és preciós i no molt gran, amb tarongers i llimoners, flors i arbustos que es confonen amb bronzes representant Orlando furiós en el centre, Metamorfosi d'Ovidio o Laprimavera, entrant a l'esquerra “Tempète pourchassée parell li Beau temps” (1957), amb un poema de Salvador Espríu: “De qui fugies sinó del teu mateisa? Plou fort, perè s’emporta el vent amic els núvols cap a la llunyania on ja no pot seguir-et la teva per”.

En altra part del centre de la vila s'assenta la Casa Museu Guimerá, en els baixos del qual han instal·lat el Museu Arqueològic. Molt prop la casa natal de Pau Casals, la visita de la qual ha de ser completada per una altra a Vil.la Casals, en Sant Salvador i, a poder ser, a la sepultura del cementiri de la vila, on van ser traslladats les seves restes després de morir Franco, tal com va ser el seu desig.

En la modesta casa on va néixer el gran Casals, una senyora mostra amb veneració les seves estades i els mobles, entre els quals destaquen la petita carabassa que el seu pare li va regalar sent ell molt petit, la carbasseta.

Del Museu Deu va ser fundador un notari de la vila, Antoni Deu Font (1918-2001), la important col·lecció de la qual d'obres d'art donó al municipi en 1987. Es va inaugurar en 1995. Allí poden admirar-se pintures (Ramón Casas, Joaquin Mir, Joaquim Sunyer, Julià Grau Santos…),  dibuixos, ceràmica, objectes i talles religiosos, vidre bufat català. El més important és la Sala de les Catifes, per on es camina sobre un sòl de vidre mentre es contempla la col·lecció de catifes orientals.