La Bisbal del Penedès és un poble gran amb títol de vila, concedit per la reina regente María Cristina, on el caràcter agrícola es barreja amb el senyorial gràcies als edificis integrats en el caseriu. És un poble net i bé urbanitzat, amb parcs bells, com el qual envolta a l'església, i altres recoletos i molt agradables, com el qual està al costat de l'ermita de Fátima, moderna construcció simulant altra més antiga, en pedra sense esquerdejar.

El seu passat romà està clar, però no té relació amb el miliario clavat en la plaça Onze de Setembre, a la sortida de la vila, que va ser dut A La Bisbal des d'una finca particular de Sant Vicenç de Calders.

Va ser del senyoriu dels Fontallada (despoblat del Penedès), a l'inici de l'Edat Mitjana, però també apareix com senyor en algun moment de la seva història (per poc temps) l'abat de San Pedro de Roda. Fins a l'abolició dels senyorius en el segle XIX, La Bisbal tindria com senyors als Salbà, Ivorra, Copons i Vilallonga, successivament, cognoms de la mateixa família que anaven rebent la vila en propietat.

El seu castell, pertanyent als Salbà, apareix documentat en l'Edat Mitjana, es troba prop de la plaça i encara que va ser derrocat i les seves pedres van ser utilitzades per a altres construccions, han aprofitat algunes restes per a integrar-los amb altres moderns i assolir un efecte interessant. Ara el que anés castell està dedicat a activitats culturals.

Más antiga que el castell és la torre de’l Ortigós, documentada a principis del segle XI, restes d'una antiga talaia de vigilància que s'assenta entre cases de moderna construcció, mostrant les seves filades de opus spicatum. Forma un petit nucli on destaca l'antiga masia Alegret, amb torre cuadrangular i celler i el Mas del Sol. El seu origen, tal com demostren les restes oposades, seria ibèric, encara que apareix en els documents a partir del segle XI. Durant els segles XIII i XIV va pertànyer a la família Guanesch, per testamentaría de Berenguer, religiós.

L'Església de Santa María, neogòtica, edificada sobre els fonaments d'un més venerable edifici religiós, mostra la seva torre octogonal a molta distància, caracteritzant la vila. En el seu interior apareixen els escuts dels Salbà i en el sòl van ser enterrats alguns membres de la família.

Descansant al costat de l'ermita de Fátima tres senyors, que s'escalfaven al sol primaveral, ens van contar que va existir una taverna antiga, al costat de la riera, tancada fa uns 16 anys, on l'amo feia un rasolí, “el millor de tota la comarca”, a la calor de la qual es reunien els diumenges a la tarda, “però es va morir sense donar-nos la recepta”.

La recerca ens va permetre veure un conjunt de deu i safareig, a la riba de la riera, envoltat d'una vegetació descurada i per això més evocadora, a més del conjunt de les cases del Torrent i Calç Ventura, on tan bon rasolí es bevia.

Un poc després preníem una cervesa en el casino, prèviament havíem comprat unes magdalenes exquisides en una fleca propera. La façana del casino està adornada per plaques de ceràmica amb les marques obtingudes pels *castellets/ d'altres localitats (en La Bisbal no tenen colla pròpia). Mentre descansàvem i preguntàvem pel guisat típic del lloc, ens van contar que per any 2000 va regir la parròquia un sacerdot que havia estat a Rwanda de missioner, mosén Cabriol. Organitzava el sopar de fam per a manar els diners recaptats a aquella part d'Àfrica. L'església sempre va estar plena mentre ell la va dirigir, però, cura progressista, va durar dos anys i va tornar A Rwanda. Recorden que feia pujar a la gent al púlpit perquè tots escoltessin allò que els preocupava o els feia feliços. Vagi des d'aquí el nostre homenatge per als sacerdots implicats en temes socials.

Ens faltava veure l'ermita de Santa Cristina, a la meitat del bosc de pins joves (sembla que a causa d'un incendi). En 1804 es va acabar la seva construcció, però existia altra més antiga i, pel que sembla pels elements integrats, seria romànica, encara que té arcs ogivals. A uns trenta metres en línia recta de l'ermita hi ha una torre, i una làpida explica l'origen: “Casa donin Bernart Jofre, poblador del lloc de Santa Cristina i constructor de l'ermita. 1211”. S'adossa al temple una galleda de pedra esquerdejada. Les restes de la torre tal vegada pertanyin al que va ser Casa Fortificada de Santa Cristina, al seu costat està la cova del mateix nom. Pels voltants hi ha una font amb merendero construïda en 1955.

Recomanem la visita a alguna de les masies de La Bisbal. La Masia Freier és del segle XV. La coneguda com Hostal del Taronger, està restaurada en part. Magnífica és Mas Llagostera, prop de l'ermita de Santa Cristina. I la considerada més antiga, Mas La Riba.

Les activitats culturals dels seus habitants –al voltant de dos mil- són destacables. Estan coordinades per la Societat Cultural i Recreativa Bisbalenca. Oferixen representacions teatrals, excursions, activitats populars amb els seus propis grups, organitzen el Carnaval, exposicions, concerts. Gestionen els Gegants (Sebastià i Margarida), capgrossos, gegantons i el grup de grallers. El Club Segle XX-*Poliesportiu/ s'ocupa de les activitats esportives. Té lloc en aquesta vila les trobades de puntes a coixí.

Celebren dues festes majors, la d'hivern, al gener, dedicada a Sant Sebastià i la d'agost a l'Assumpció. A més del romiatge a l'ermita de Santa Cristina el Dilluns de PasquaPasqua. El dia del Corpus pot veure's la tradicional processó del Pa Benëit. 

Tenen, com és habitual en el bé organitzat agro català, una Cooperativa agrícola. La seva producció de vi i oli es complementa amb granges d'aus i porcs i ramats de ovino que pasten lliurement per rastrojos i altres pastures. S'acompanyen d'indústries de tèxtil i pinsos.