Vila-seca i Salou van caminar juntes molts anys, fins a 1990. Ara és Vila-seca, però es va cognomenar Solcina o dels Olzina, nom dels senyors feudals de la vila en un moment de la seva història. En l'any 1400, quan la burgesia va passar a substituir a la noblesa, va adquirir La Pineda –avui *renombrada platja- Bernat Requesens, qui residia a Vila-seca; posteriorment la vendria. Pel que sembla van ser dues les vilasecas, una dels senyors i altra del comuna, però amb el temps es van anar confonent una i l'altra. És el lloc més poblat del Tarragonés, després de la capital, amb gairebé dotze mil cinc-cents habitants.

Del seu passat romà hi ha restes suficients per a atorgar-li bastant importància, alguns conservats en el Museu Arqueològic de Tarragona: mosáicos, sarcòfags, làpides i monedes. La torre de Sant Antoni, un portal dovelado, és una resta de fortificació, que forma part d'antigues muralles i conjunt amb la torre. Pot veure's també el castell restaurat en el s XIX, del comte Sicart.

Interessant és la llegenda del “rescat de les Cent Donzelles”, que es troba recollida en el capítol d'aquest llibre “Soria i el Tarragonés units per les tradicions”. D'aquesta llegenda hi ha restes físiques: l'església parroquial dedicada a San Esteban i el Piló del Rescat o Piló de Sant Esteve, espècie de monòlit amb relleu, col·locat en 1965 en el mateix lloc que la tradició manté que va tenir lloc la trobada de les cent donzelles –destinades a harems de la morisma- i el jove Pinós, rescatat miraculosament per sant Esteban. Molt pròxim a aquest monòlit commemoratiu es troba l'ermita de La Pineda, prop també de la platja més famosa de la zona, del mateix nom que l'ermita, i als voltants de la qual va aparèixer una vila romana.